Ignasi Camps Ausàs @ICABCN

“Val més parlar poc i semblar enze que parlar amb facúndia i confirmar-ho”. “Per aspera ad astra”. Joined May 2011

Tweets

9K
Followers

606
Following

3K
Likes

28K

Ignasi Camps Ausàs @ICABCN

4 weeks ago

@enzomogliardi Sóc del Barcelonès, però visc a Andorra.

0 0 0 67 0

View Details

Ignasi Camps Ausàs @ICABCN

4 weeks ago

@Savallsblog @free4CAT Dinant en un congrés mèdic, un de la taula va deixar anar: “el vichy catalán sabe a pipí”. La meva resposta: “como el tuyo o el de otro?”

1 4 44 3K 1

View Details

Ignasi Camps Ausàs @ICABCN

2 months ago

He dado mi opinión sobre los futuros billetes en euros. ¡Da también la tuya! surveys.ecb.europa.eu/10b/neweuro/

0 0 0 210 0

View Details

Un Sr de Barcelona @UnSrdeBarcelona

3 months ago

“Qui pugui fer, que faci” Hi ha moments en la història d’un país en què la diferència no la marquen les institucions. Ni els partits. Ni tan sols els governs. La marca una actitud. Durant els darrers anys, Catalunya ha viscut una depressió col·lectiva. Els anys posteriors a l’1 d’Octubre van deixar una sensació amarga: La d’un poble que havia fet un esforç extraordinari i que, després, havia estat conduït cap a la impotència per una classe dirigent més preocupada per gestionar la claudicació, i salvar el seu indigne cul, que per construir el futur. I així ens van acostumar a esperar. Esperar que algú resolgués els problemes. Esperar que algun partit reaccionés. Esperar que alguna institució liderés. Esperar temps millors. I mentre esperàvem, el país s’anava fent petit. Per això aquests dies han estat tan sorprenents. La visita del Sant Pare no només ha estat un esdeveniment religiós. Ha estat un recordatori de qui som quan deixem de mirar-nos el melic, quan deixem les auto-felacions narcisistes i l’autoconmiseració. Hem vist una Barcelona orgullosa. Hem vist gent treballant, organitzant-se, participant, fins i tot conspirant (bravo cantaires, perquè heu guanyat). Hem vist polítics (alguns), institucions, entitats i milers de ciutadans remant en la mateixa direcció. I sobretot hem tornat a veure una actitud que feia molts anys que no apareixia. Una actitud difícil de definir. En @jaumeclotet ens recordava avui que potser la manera més precisa de descriure-la és recuperant la crida a la Jihad fatxa de’n José María Aznar: “Quien pueda hacer, que haga.” Més enllà de qui la pronunciés, la idea és poderosa. Vol dir deixar d’esperar permisos. Vol dir assumir responsabilitats. Vol dir entendre que els grans canvis no apareixen perquè algú els decreta des d’un despatx, sinó perquè milers de persones decideixen actuar allà on són. El ciutadà que parla per defecte en català. L’empresari que crea una empresa. L’investigador que impulsa un projecte. El professor que forma millor els seus alumnes. L’arquitecte que somia una connexió entre terra i cel. L’enginyer que resol un problema. La periodista que explica les coses amb honestedat. El ciutadà que deixa de lamentar-se i comença a construir. Catalunya va ser gran quan aquesta era la seva manera natural d’entendre el món. Quan els industrials construïen fàbriques perquè l’Estat no les faria. Quan les cooperatives aixecaven escoles. Quan la societat civil creava hospitals, ateneus, caixes d’estalvi, orfeons, universitats populars i associacions de tota mena. Quan davant d’un problema la resposta instintiva era: “ja ho farem nosaltres.” I als de Madrid, que els bombin, com molt bé va dir l’alcalde Trias. Potser el principal llegat d’aquests dies no és la torre acabada de la Sagrada Família. Ni les cerimònies. Ni les fotografies. Potser és el recordatori que encara hi som. Que el país continua ple de gent capaç. Que encara existeix energia, talent i vocació de servei. Que no estem condemnats a esperar eternament que algú ens rescati. Que ho hem de fer nosaltres. Tots junts, i cadascú a casa seva. I que, davant dels enormes reptes que tenim per davant (especialment amb la preservació de la llengua), la resposta continua sent la mateixa que sempre ha funcionat. Qui pugui fer, que faci.

70 556 1K 28K 45

View Details

Ignasi Camps Ausàs @ICABCN

5 months ago

arte.tv/fr/videos/1239…

0 0 0 146 0

View Details

Ignasi Camps Ausàs @ICABCN

6 months ago

@gallifantes És un cas clar d’endofobia.

0 0 1 25 0

View Details

Josep M. Mainat @MainatJM

11 months ago

EL BULLYING NO COMENÇA AL PATI =============== Hi ha pares que quan senten la paraula bullying busquen ràpidament protocols, reunions, psicòlegs i culpables. Però el bullying no comença al pati. Comença molt abans, a casa. Al menjador, entre els cereals i les presses del matí, o quan un nen explica (o calla) a l'hora del sopar el que li ha passat avui. ————–— El nen aprèn a riure’s dels altres ————— El primer like no arriba de TikTok, sinó del sofà del menjador. Quan un nen veu que els adults se’n riuen del veí, del company de feina o d’un personatge famós, aprèn ràpid la lliçó: riure’s dels altres dona punts. I després ens preguntem d’on ha tret aquesta crueltat. “Només era una broma”, ens diem. Però hi ha bromes que sagnen.

41 332 1K 75K 29

View Details

Massimo @Rainmaker1973

9 months ago

11 months ago

@Librrimo1 @andyougetnothin @wallstwolverine Y supongo que seguirán vivos, si no los ha matado el alcohol, los que me enviaron al calabozo por oírme hablar en catalán en una conversación privada (León 1985).